A principis del segle XX, l’Eixample va ser una ubicació atractiva per a les editorials i els tallers de gravat. Alguns exemples en són la Fundació Antoni Tàpies, l’edifici industrial que va projectar Lluís Domènech i Montaner per allotjar l'Editorial Montaner i Simón, o l’Editorial Salvat, projectat per Pau Espasa, tots dos d’estil modernista. Va ser en aquest context que també s’hi va traslladar l’empresa creada per Ramón Sopena.
Raquel Lacuesta, historiadora
“Era un d’aquells edificis que els industrials de l’època monumentalitzaven, o sigui, feien un edifici amb prou caràcter per significar la seva empresa.”
L'Editorial Sopena es va instal•lar a la zona a partir de 1906 i hi tenia diversos locals. El 1926 es van integrar en un únic edifici. El va fer un arquitecte força prolífic d’aquella època, Melcior Vinyals, que es va iniciar amb el modernisme i més tard va adoptar l’estil noucentista. L’edifici contenia l’editorial i la impremta. I la façana era el més vistós.
RAQUEL LACUESTA, historiadora
“La façana, que dóna al carrer de Provença, doncs ja fa palesa aquesta intenció de monumentalitat i de presència urbana de l’edifici, sobretot perquè està configurat amb dues torres que sobrepassen la cornisa, té una sèrie d’arcs de mig punt combinats amb altres, finestres amb llindes amb aplicacions de ceràmica, tot un llenguatge, un repertori que ve de l’arquitectura noucentista
Quan es va decidir demolir l’editorial, l’Eixample va perdre un patrimoni important. Però no estava catalogat, i el noucentisme llavors no es valorava. Per sort, l’interior d’illa de Maria Mercè Marçal, on estava l’edifici, ha deixat per al record alguns d’aquests elements decoratius.
